NIT DE REVETLLA

Avui tot se'm fa pesat. Avui que, després de tantes nits llargues i dies en els que sols he sobreviscut, he pogut dormir. Sis hores, tota una bogeria tenint en compte les dos o quatre de l'última setmana.

Ara, més descansada, estic a la feina emplenant a l'ordinador un cony de document d'estadístiques i amb el cap perdut en aquesta nit. El mòbil, damunt la taula, vibra. De tant en tant se li encèn la pantalla quan rebo un whatsapp. Que si bona revetlla, que si què faràs, nosaltres anem a..., un munt d'icones de barrets amb sepentines, cares amb petons... Amb cada missatge se'm despenja una llàgrima. Que estas a la feina, em dic, i m'eixugo la cara amb la mà i miro de reüll als companys.

Avui fa anys que em vaig casar, 37. La plorera no ve per aquí. Tinc pocs records d'aquell dia. Algú va cridar per fer-me una foto quan estava dalt de les escales de l'esglèsia de la Virreina de Gràcia, a punt d'entrar. M'havia posat margarides del ram als cabells i un vestit de gassa blanca, drapejat. Vaig quedar-hi mig girada amb els ulls espantats, el ram a la mà esquerra i l'altra amb un gest de, i ara què? Quan vam sortir de l'esglèsia, en un altaveu de dalt d'un cotxe s'escoltava en Sisa amb la Nita de Sant Joan. Al mig de la plaça una pila de mobles vells esperaven la foguera i uns nens hi tiraven petards. Nosaltres vam marxar cap al convit. Mentre es feia fosc rifàvem la meva lligacama, la corbata del meu estrenat marit i tallàvem un pastis de tres pisos amb una figureta d'uns núvis feliços a dalt que potser va ser l'únic que ens va quedar. Jo, enlloc de pastís, volia coca i volia fugir cap a la plaça, llençar les sabates i saltar les brasses com quan era petita. La meva part fosca sempre ha estat la incoherència.

Avui sento el pes, potser dels anys o dels records o de no acabar de saber el que vull malgrat que sembla que a la meva edat ho hauria de saber. Passaré la revetlla amb les gosses perquè la petita se sent amenaçada amb els petards i aquest matí ja portava dos valiums al damunt. El mòbil segueix vibrant. I tu que faràs? A casa, contesto, sola?, sí, bé no, amb les gosses, les tres. La meva manada. En el fons no desitjo estar en cap altre lloc. Algú ha enviat icones de copes de cava i una cara de nena saludant. Tothom sembla tan feliç i jo no sé el per què de tanta tristesa.

Les altres revetlles, les que tenia la casa plena de fills, de la parella, d'amics i dels que no tenien on anar, em passava hores a la cuina preparant el que més agradava a cadascú i una coca. La coca m'agradava fer-la amb llardons i pinyots ben xafadets a la massa de la pasta de full. A casa meva li deien “la pensió”. Ara ja no hi ha parella, per sort aquella amb la que vaig tallar el pastís se'n va anar; els fills tenen les seves festes i els amics van escampant.

M'he quedat sola guardant la casa. Sé que és un mal pensament. Les llágrimes no s'aturen i la pantalla la veig mig borrosa. Què em volen explicar? Dins meu ressonen uns valors que ja no em serveixen i unes creences tan antigues, tan poc meves. Sempre cap a fora. Avui no faré coca de llardons, per a qui? i fa estona que em pregunto què m'agradaria menjar. No ho sé. I, Mare de Déu, com s'aprèn això. A la meva edat. Voldria fugir cap a aquella plaça, amb la música envoltant-me i tirar petards a la foguera i llençar les sabates i saltar les brasses...