GRÀCIA,
EL MEU BARRI
Estiu.
Dies llargs, terrassetes, cervesa fresca, calor, carrer, amics i tot
alló que tan ens agrada perque som de mar càlid i de barri. Com ha
refrescat una mica aquesta tarda he anat a voltar pel Puxet amb les
gosses i de baixada ens hem assegut a les escales dels Josepets. Si
ens veies la Paola! Quina fila feu, diria. I jo no sabria com
explicar-li aquest "dolce fare niente" que em té tirada en
els graons. Miro la vida, l'oloro, la sento dins meu i deixo anar la
imaginació.
Com
sempre, a l'encreuament de la Plaça Lesseps hi ha un trànsit
excessiu de cotxes, autobusos, turistes i gent d'aquí. Nens i gossos
corren al voltant de la biblioteca Jaume Fuster i es remullen sota
los gotes que s'escapen de la font gran. Les campanes toquen, les
set, com fa més de tres segles el seu so ompliria aquest espai,
llavors sense trànsit, entre el camí ral i la riera de Vallcarca
que baixava del Tibidabo.
Aquest
va ser el començament de la Vila de Gràcia, el 1628, encara que
aquest indret al segle XVII pertanyia a Sarrià. Va passar temps fins
que la Vila es va començar a configurar. El 1800 encara era una zona
toralment rural. Sols horts i camps entre el torrent del Pecat
(carrer Sors-Milà i Fontanals), el de Cassoles i Sant Miquel
(Príncep d'Asrúries). També dos convents: un el va fer construir
Consell de Cent com a infermeria provincial dels caputxins ubicat a
l'actual Passatge Caputxins entre els carrers de Bailén, Girona,
Rosselló i Còrsega (destruit el 1714). L'altre, el dels franciscans
observants, ubicat al Passeig de Gràcia amb Aragó, enderrocat dues
vegades (1813 i 1823). La tercera edificació es faria a la Vila de
Gràcia (convent de Jesús, actualment parròquia de Santa Maria de
Jesús també Santa Maria de Gràcia, al carrer Gràcia, 3).
Al
final de l'explanada, Josepets avall, la muralla de Barcelona, de
tres metres d'ample i uns deu d'alçada. La gent a la ciutat s'hi
ofegava i emmalaltia amb les constants epidèmies. Josepets avall ens
trobem amb l'entrada del portal dels Orbs, la porta més
transitada de la muralla que donava per la banda del Portal de
l'Àngel.
(imatge
de la web de Mon Barcino)
Al
començament Gràcia és va construir en petits nuclis (un convent,
un palau, moltes masies. Camps i horts de pagesos. Eren nuclis petits
d'1 o 3 carrers de cases petites i aïllats entre ells). Les cases
eren senzilles i normalment tenien una sortida a un patí a la part
del darrere i a com a sortida al carrer la botiga o el negoci.
Les
masies més importants van ser:
Ca
n'Alegre (segle XVII) al costat dels Josepets, on està actualment
la biblioteca.
Can
Sempere, Sardenya-Camèlies a l'actual camp de futbol de l'Europa
Can
Calic (segle XVIII) tocant carrer Verdi banda mar
Can
Xipreret, actual Tenis la Salut
Can
Muntaner, actualment l'escola que hi ha dins del Park Güell
Can
Toda i Can Xirot, agafava els terrenys des de la muntanya Pelada
fins el començament
del
Turó del Carmel, actualment davant del bar Delicias
Can
Trilla (segle XVII) actual Plaça Trilla
Ca
l'Arquer, Can Paio i Cal Xeró (segle XVII) Travessera de Gràcia
amb Torrent del Pecat
Can
Pardal (segle XVIII) actual carrer Montseny
Can
Focs, còrsega-Milà i Fontanals (es conserva. Ara és un centre
d'ensenyament privat)
Ca
n'Oliveres, al costat de Can Pardal
Can
Grassot que va donar lloc a l'actual Camp d'en Grassot
Els
núclis més importants van ser:
El
llogaret de Sant Onofre (al costat dels Josepets)
Sant
Doménech del Pou (Grande Gràcia, 214)
El
Terral (C. Montseny, 8. Encara se'n conserva una part i es pot veure
l'any d'edificació)
El
Grassot (C. Trilla, 4 bis i 6. Més enllà del Torrent del Pecat)
FESTA
MAJOR. Al començament delsegle XIX arriben a Gràcia artesans,
obrers i petits comerciants que fa pujar el cns d'habitants d'uns
tres mil a gairebé uns seixanta cinc mil. Fins aquell moment
celebrada el 15 de maig passarà a celebrar-se el 15 d'agost, er la
Mare de Déu d'Agost, encara que alguns diuen que era el dia 16 per
Sant Roc. Al començament era na festa pagesa amb balls i jocs al
carrer.
A
partir del segle XIX, després de la guerra del Francès, es van
començar a construir cases aÏllades, sense carrers, molt
anarquicament erò sempre respectant el límit dels 1.300 metres de
distància que s'havien de deixar com a màxim fins a les muralles de
Barcelona que era la distància màxima on arribava una peça
d'artilleria.
Els
nuclis van acollir els primers treballadors que foren els que van
organitzar les primeres associacions cosa que va marcar el caràcter
associatiu que sempre ha mantingut el barri comptant a l'actualitat
amb unes 250 associacions inscrites.
La
llengua de Gràcia era solament el català.
L'any
1850, amb la proclamació de Gràcia com a Vila es fa el primer
guarnit a la façana de l'Ajuntament de la Plaça de la Vila.
GRÀCIA
ES VA ANAR CONFIGURANT SEGUINT DOS EIXOS:
DE
MUNTYANYA A MAR, des dels Josepetes fins a la ciutat de Barcelona
(camí
de Gràcia, Gran de Gràcia)
DEL
BESOS AL LLOBREGAT, la romana Via Transversalis (actualment la
Travessera)
El
1827, amb l'acabament del Passeig de Gràcia, Barcelona té una via
directa amb Gràcia que en veu una sortida al seu ofegament
intramurs, necessiten un espai airejat i Gràcia els hi ofereix així
com un terreny proper, amb poc relleu.
L'ajuntament
de Barcelona va accedir a que a Gràcia es comences a edificar amb la
condició que els propietaris paguessin el 100% dels impostos
aplicables si l'edificació es feia a la totalitat del terreny, per
això es va començar a deixar un espai per construir que esdevindria
el que ara són actualment les places que passarien a ser un lloc
d'esbarjo, de trobada per gestionar el barri,on hi havia fonts,
safreigs, mercats...
Actualment
Gràcia té 16 places públiques.
El
1830 Gràcia es comença a urbanitzar per les terres d'Agata de la
Trilla. Es van edificar cases en els terrenys de conreu, carrers i es
va deixar un espai que es configuraria com una plaça. El barri
s'anirà trçant com si s'anessin encaixant peces. Cada propietari
volia afegir un troç més gran i millor.
Els
carrers tenien l'única finalitat de portar a la gent a casa pel que
són extremadament estrets (el acarrer Verdi era anomenat com el
carrer Ample per la seva gran diferència d'amplada amb els altres).
La
gent de classe alta de Barcelona s'edifica cases al carrer Gran de
Gràcia, amb una o dues plantes.
Els
noms dels carrers els possaven els propietaris dels terrenys. Alguns
van posar els noms de la gent de la família i uns altres segon
l'ofici que feien.
El
límit de construcció a Gràcia, per raons militars era Travessera
de Dalt pel Nord i el carrer Còrsega pel sud. Lúltim carrer del
barri era el carrer Bonavista, entre aquest carrer i la murralla de
Barcelona no s'hi podia edificar ja que l'explanada pemetia un punt
de mira de seguretat militar per a revoltes i aldarulls que hi
puguessin haver d'algun grup rebel que es vulgués instal·lar fora
dels murs de la ciutat.
L'any
1860 s'inaugura la primera línia de transport entre la Plaça Nova i
els Jardinets de Gràcia.
GRÀCIA
INDEPENDENT
Els
habitanst de la Vila paguen impostos però no reben res a canvi. Es
revolten s'emparen en la constitució del 1812 on es diu que un
municipi que tingui més de 1000 habitants pot ser independent. Al
1821 Gràcia aconsegueix la primera independència però el 1823 amb
una restauració del règim de Barcelona queda anul·lada ja que
Gràcia tenia el que li mancava a Barcelona: l'espai.
El
1828 es torna a demanar la independència al rei Fernando. Aquest la
concedeix amb la condició que es canviï el nom de Gràcia pel de
Villa de San Fernando y Santa Amalia de Gracia. El rei mor i la
petició queda sense efecte.
El
1850, amb gairebé 14.000 habitants Gràcia torna a aconseguir la
idependència per últim cop, durant el regnat d'Isabel II. La
votació dóna un resultat de 502 vots a favor d'un total de 506
votants.
ELS
JOSEPETS
(imatge
de la web de Mon Barcino)
(imatge
viladegracia.blogspot.com)
El
17 de gener1626 Josep Dalmau, conceller de la ciutat de Barcelona,
que havia perdut als seus set fills i un any abans també a la seva
dona, va comprar els terrenys on estava la Torre Guinardó (llavors
terme de Sarrià) pequè els Carmelites descalços que ja tenien el
convent de Sant Josep a la Rambla de Barcelona (actual mercat de la
Boqueria) fundessin un convent per als novicis de l’ordre, se’ls
va anomenar Josepets. L'edificació es va haver de fer extramurs ja
que Barcelona en aquells moments tenia tant convents que no deixaven
construir-ne cap més.
L’edificació
es va fer en el camí d’origen romà, el camí ral a Sant Cugat.
En
Josep Dalmau va fer construir l'esglèsia amb la condició què es
dediqués a la Mare de Déu de Gràcia. L’esglèsia dels
Josepets és l’edifici més antic del districte a partir del qual
la Vila de Gràcia comença a crèixer al seu voltant i del que prèn
el seu nom: Verge en la Gràcia de Déu i l’escut amb els lliris
blancs, símbol de la virginitat, sobre un fons blau. La primera
pedra de la capella es va posar a l’any 1658 i 24 anys més tard
finalitzava la construcció.
Als
Josepets s'hi feien peregrinacions i balls del ram o del vano.
A
finals del 1837 els Josepets comptava amb tres llocs d’enterrament:
el cementiri públic (on ara está la República Argentina i encara
es pot veure algún troç de mur); la cripta de sota del presbiteri i
les galeries sepulcrals, sota d’una part de l’esglèsia.
A
partir del segle XIX amb la guerra del francés el convent es buida i
sols hi queda el temple que gairebé no s’utilitza i va quedant en
desús. Isabel II s’encarrega de la reconstrucció. Va ser a partir
d’aquesta quan es va erigir en parroquia amb l’advocació de Sant
Josep.
Si
bé es va salvar de ser cremada durant la Setmana trágica (1909)
perquè es pensava que l’esglèsia estaba defensada, no va passar
així durant la guerra civil que la van cremar i es va enfonsar la
cúpula i la nau central.
A
partir del 1939 s’hi comença la reconstrucció i a l’any 1961
l’esglèsia es recupera.
En
el temple s’hi han enterrat personatges cèlebres com George de
Hesse, conegut com a príncep Jordi, que va lluitar contra Felip V
durant la Guerra de Successió. També s’hi va enterrar al Baró de
Maldà (aristócrata i escriptor, que va relatar la vida de Barcelona
al seu Calaix de Sastre).
FOSA
COMUNA
En
una de les remodelacions de la plaça Lesseps s’ha trobat una fossa
comuna d’origen encara incert amb uns quants esquelets amuntegats
(uns 12), entre calç viva a pocs metres sota terra, just a uns 3
metres del quitrà del pas dels vianants. (Ronda General Mitre –
Septimània), a pocs metres del metro de Lesseps i 150 de l’esglèsia.
Es
creu que podrien ser morts de les epidèmies de pesta que va patir
Barcelona, sobretot al segle XVII.
LA
PLAÇA TRILLA. CAN TRILLA
La
sinca és del segle XVII. Un francès compra la finca a començament
del segle XVIII amb una gran extensió de terreny i es va anar
traspassant varies vegades fins que la va comprar Atoni Trilla.
La
casa té una planta baixa, una primera planta i les golfes, amb una
capella orientada al mar.
A
l'any 1828 Agueda Trilla va demanar permía a l'Ajuntament de
Barcelona per poder edificar la zona de la masia que encara seguien
essent camps de conreu.
Un
cop edificada la zona el propietari va anomenar els carrers amb noms
de la família com Santa Àgueda, Badia, Trilla, Trialla, Serra,
comte de Vilamur i plaça Reina Amàlia (avui l'actual Plaça
Trilla). S'hi van edificar cases per als camperols, tenders i
artesans. Hi havia una fàbrica i residències per a gent de classe
alta i mitja de Barcelona.
La
masia ha resistit el pas dels anys i gairebé es conserva en el seva
totalitat on hi viuen les monges de l'ordre de les germanes de Jesús
Paciente.
Segons
explica la història documentada durant la Guerra Civil, la fundadora
de la congregació Ramona Llimargas (nascuda a Vic a finals del segle
XIX) va ser la consellera de Franco a qui havia alertat amb èxit
dels moviments militars de l'oposició. A més, també se li diu la
monja bilocada. Segons molts articles de l'època a aquesta monja se
li atribueixen fenòmens paranormals, aparicions dels diable i
sobretot el poder de bilocació. Està enterrada a la cripta de la
masia que es pot visitar.
LA
PLAÇA DEL DIAMANT
Mercè
Rodoreda va inmortalitzar aquesta plaça amb el seu llibre perquè,
deia, li agradaven el envelats i li agradava ballar i els seus pares
l'havies portat de joveneta a la plaça un dia de ball. I és que la
Plaça del Diamant va muntar, després de les places del Sol i la de
la Plaça de la Vila, l'envelat per a les festes.
(imatge
del blog de barcelona al detalle)
Antigament
era anomenat el “barri dels joiers”. Amb la segona independència
de Gràcia (amb Isabel II fins el 1862) es comença la urbanització
de la zona. La plaça té el nom conseller de la Vila, Josep Rosell,
que es dedicava al comerç de la pedreria i que quan es van
urbanitzar aquests terrenys va posar noms de pedres precioses als
carrers (Perla, Topazi, Or, ...).
Una
de les coses que més es visiten actualment a la plaça és el búnker
antiaeri (el refugi 232) que es conserva gairebé intacte i que va
ser construit gràcies al treballs dels veïns. Va ser una comissió
dels veïns qui va aportar els diners necessaris i es va encarregar
de la planificació de les obres, però el treball més important va
sser del gran nombre de gent voluntària que va fer els túnels.
LA
PLAÇA DE LA VIRREINA
A
la plaça de la Virreina s'hi va construir l'esglèsia on anava a
reçar Antoni Gaudí.
¿Qui
era la virreina? Maria Francesca Fiveller de Clasquerí i de Bru és
el nom de la virreina. Aquesta, s’havia de casar amb Antoni Amat i
Rocabertí (cap al 1777), als 20 anys. Per raons que no acaben
d'estar aclarides el matrimoni no es va dur a terme. Quan l’oncle
d’Antoni Amat (el virrei Manuel Amat) arribà del Perú amb fama
d’home molt ric i influent, li va demanar matrimoni. Es van casar
el 1778, però ell estava a Madrid i ella a Barcelona pel que es va
arreglar el casament amb les signatures.
Des
de Perú, el virrei, havia ordenat que s’edifiquessin dues cases:
una a Gràcia (el palau, el més gran de Gràcia amb jardins
neoclàssics, es va construir on està actualmente la plaça de la
Virreina) i l’altre a la Rambla (actual palau de la Virreina).
Dos
anys després de casats el virrei va morir i la virreina gestionà
tot allò que formava el patrimoni de Manuel d’Amat, inventariat i
controlat, sota la tutela del seu pare, del nebot Antoni d’Amat i
Rocabertí i d’un notari. Actuà amb generositat deixant diners
seus sense interès, com pertocava a una dona noble. Es diu que era
molt culta, molt devota i amant de la família. La virreina va morir
tres anys més tard que el virrei.
El
1797 el Palau va ser ocupat per la noblesa francesa que fugia de la
revolució i el 1821 va ser hospici, durant la pesta groga.
A
la mort d’Antoni d’Amat i Rocabertí, al 1824, els béns del
virrei passaren als seus nebots, els marquesos de Castellbell.
En
el lloc on hi havia hagut el jardí del palau es va fer construir
l’esglèsia de Sant Joan de Gràcia.
El
1868, l'esglèsia de Sant Joan de Gràcia s'havia fet construir on
està actualment l'esglèsia de la Providència ja que els
feligresos de Gràcia, en el segle XIX, no tenien cap parroquia
propia en el municipi (les parròquies que hi havia al barri depenien
de Barcelona). A l’any 1878 l’ajuntament de Gràcia va adquirir
el palau de la Vireina amb els terrenys i es va fer construir
l’esglèsia en l’actual ubicació, fenta també una urbanització
de tot l'espai. El 1884 va entrar en servei. Més endavant es va
construir la rectoría i la capella del Santíssim que encara no
s’havien acabat quan l’esglèsia va ser incendiada durant la
Setmana Tràgica. La reconstrucció es va fer a partir del 1910.
És
una església d'una sola nau. La façana posa de manifest les
dues vessants de la coberta i presenta arcuacions sota el ràfec. La
capella del Santíssim, de Francesc Berenguer, és modernista, i són
posteriors l'altar major amb baldaquí i
l'altar principal. L'enreixat que delimita les capelles va ser
dissenyat per Antoni Gaudí on ell hi anava a reçar
L’única
pedra que va sobreviure al Palau està al costat dreta de l’esglèsia
(cap de dona, d’home i dos lleons).
Dels
edificis del Palau sols ha quedat l’antiga masoveria (1870,
Torrijos-Sant Lluís). A finals dels segle XIX va passar a les
germanes Dominiques.
ELS
CINEMES VERDI
L'1
de febrer del 1926 es va inaugurar el Salón Ateneo Cine que després
es va anomenar cinema Trèbol i, finalment, a l'any 1936 va passar a
ser el cinema Verdi.
Durant
la guerra civil els locals es van utilitzar de menjadors infantils,
un cop acabada la guerra s'anomenen Gran Sakó Verdi on s'hi feia
ball al pis de dalt.
El
23 d'octubre del 1983 es converteix en un cinema de tres sales.
PLAÇA
DE LA REVOLUCIÓ
A
partir d'aquí entrem a la Gràcia més obrera. S'estableix la plaça
el 1843 per Francesc Alsina i s'urbanitza en els antics terrenys de
la finca de la Virreina. A la segona meitat del segle XIX s'hi posa
un mercat en el centre de la plaça, envoltat per porxos. Aquest
mercat s'enderroca quan comença a funcionar el mercat de la
Travessera de Gràcia (de l'Abaceria).
És
una plaça de gent obrera que ha tingut diferents noms: fins mitjans
del segle XIX s'anomena la Plaça d'Isabel II. Amb la revolució del
1868 (La Gloriosa) s'hi celebra la derrota de la reina i la
instauració de la primera República. Es canvia el nom de la plaça
a Plaça de la Revolució de setembre del 1868. També es va anomenar
la Plaça del Mercat per estar a prop del mercat de l'Abaceria i
durant la guerra civil la Plaça de la Unificació.
Hi
trobem un dels refugis que hi havia al barri. Els veïns l'havien
construit al que s'hi entrava per diferents llocs de la plaça i es
necessitava un carnet d'associat pel que es pagava un import per a la
seva obtenció. Actualment es pot visitar la part de la infermeria
(és l'únic que hi queda).
Un
cop acabada la guerra se li posa el nom de Plaça de la
Independència. Ara ha recuperat el seu nom revolucionari.
Després
de la guerra la majoria del terreny era ocupat per un parvulari i hi
havia trànsit de cotxes pel voltant de la plaça.
PLAÇA
DEL SOL
Una
de les més antigues del barri que va tenir una gran importància pel
seu refugi i un arbre. Està dedicada a la llibertat del barri que
antigament era un poble
A
la plaça, on ara hi ha un parking hi va haver un dels refugis més
grans del barri. Era un refugi públic i no s'hi havia de pagar.
L'arbre
era conegut com l'arbre de la llibertat, era un “cedro” que el
1869 la Junta d'Armament i Defensa per a la República hi va plantar,
just después de la revolució del setembre del 1868. L'arbre es va
retirar més endavant juntament amb la seva estructura.
Actualment
hi ha una estatua que representa un rellotge de sol amb els signes
del zodíac.
Després
el que més va destacar a la plaça van ser els envelats de les
festes.
LA
PLAÇA DEL POBLE ROMANÍ
En
endinsem a la part més obrera de Gràcia, amb els vestigis de la
revolució industrial al barri es produeixen grans innovacions amb
l’ús del vapor. Per a aquesta novetat es necessitaven grans espais
per a les fabriques tèxtils que es construirien. Hem de tenir
en compte que Gràcia solament era un poble proper a la ciutat de
Barcelona.
Gràcia
va comptar amb les fabriques tèxtils de vapor. La de Francesc
Puigmartí (el Vapor Nou) instal·lada l’any 1839 (inuagurada el
1841) que agafava tota la part de Torrent de l’Olla, l’Abaceria
cap a Puigmarti i la Plaça del Poble Romaní fins Milà i Fontanals.
Tenia 500 treballadors (entre homes, dones i nens) i a la seva época
més esplendorosa comptava amb 120 telars mecànics i 800
treballadors. L’any 1876 un incendí la va destruir per complert.
Als
terrenys on es trobava la fàbrica es va aixecar el mercat de
l’Abaceria Central (1892) momento en el que es va desmuntar
totalment el mercat que hi havia a la plaça de la Revolució.
L’altra
fàbrica, la de Vilaregut (1837) (coneguda com el Vapor Vell), estaba
al carrer Perill amb Torrent de l’Olla.
A
la plaça hi podem veure encara l’unica ximeneia que ha quedat del
segle XIX de la industria d’aquells anys i que pertanyia a l’antiga
fàbrica amb el nom Vapor Nous.
La
instal·lació de les fabriques va fer que arribés gent al barri a
treballar i s’haguessin de construir cases al voltant (Carrers
Llibertat, Progrés, Fraternitat…)
A
les fabriques s’hi va formar una de les primeres associacions de
treballadors per tal de què els treballador que es posaven malalts
(hi treballaven homes, dones i nens) no es quedessin sense cobrar
durant aquells dies.
LA
PLAÇA DEL RASPALL
No
s’acaben de posar d’acord amb l’origen del nom de la plaça:
uns diuen que és degut a un comerç on hi havia un raspall i altres
al nom d’un francés, Josep Raspall, que defensava la clase obrera.
De totes maneres, abans de tenir aquest nom n’ha ting molts més.
Gràcia
reuneix des de fa més de 200 anys la comunitata gitana més gran que
hi ha a Barcelona.Totalment integrada al barri, han tingut sempre un
gran respecte per a la convivencia i per a la llengua catalana que la
gran majoria parla.
En
aquest indret de Gràcia hi ha ve nèixer la rumba catalana amb el
Pescailla, nascut al carrer Fraternitat núm. 8. Seguint el carácter
associatiu del barri tenim a prop de la plaça la Unió Gitana de
Gràcia i la penya Gitana del Barça, també a prop hi ha una plaça
conmemorativa a Gato Pérez (a la Pl. del Poble Romaní). Fa poc s’ha
creat l’Associació de Joves Gitanos de Gràcia per treballar
juntament amb els veïns l’absentisme escolar.
LA
PLAÇA DE LA VILA
"Molts
l'han oblidat. D'altres l'han anomenada revolta. Però va ser una
guerra. La guerra dels set dies.Sense descans. Sense pau. Sense
compasió."
"Conta
l'anècdota que a Barcelona, el 1870, quan la revolta de les quintes,
una dona humil, encarnació del Poble amb majúscula, va passar-se
tot un dia tibant la corda del campanar de Gràcia, de la plaça de
la Vila, cridant a sometent.
Les
forces militars [...] no gosaven moure's per por de la gran Revolució
que el toc de la campana presagiava. Quan els revoltats ja eren
lluny, part d'allà de la muntanya, sonava encara el toc de la
Campana de Gràcia"
Set
dies de Gràcia, Carla Gràcia Mercadé
El
1870, amb la revolta de les quintes Gràcia es va enfrentar al govern
per rebel·lar-se contra les lleis que protegien solament els
interesos d'uns pocs. Com sempre acostuma a passar. Llavors la plaça
s'anomeva la Plaça de la constitució i l'Ajuntament va servir
d'hospital per als valents graciencs que hi van lluitar. Tot el barri
s'hi va abocar i al carrer Bonavista es van muntar unes barricades
que rebien el foc de l'artilleria des de Barcelona per fer callar la
campana.
La
llegenda explica que en aquella revolta del 1870, van lligar la
campana amb una corda al terrat d'una veïna de la plaça i va estar
sonant durant els set dies.
El
campanar de 33 metres, al centre de la plaza símbol de la llibertat,
es va construir el 1864. La campana s'anomenada popularment "La
Marieta". El govern com a càstig cap a la Vila va fer treure la
campana, però gràcies a la pressió de la gent es va retornar al
seu lloc després del 1929.
El
campanar de Gràcia està classificat com a un bé cultural localpel
Catàleg del Patrimoni arquitectònic historicoartístic de la ciutat
de Barcelona.
En
aquesta plaça també hi l'ajuntament de la Vila.
LA
GRÀCIA FOSCA
EL
PRIMER POLTERGEIST AMB DENÚNCIA POLICIAL A CATALUNYA
(Carrer
Francisco Giner, 43)
Tot
va començar la nit del 10 de febrerde 1935 quan la família Montroig
i Mendoza va sentir ‘raps’ (cops o sorolls d’origen desconegut)
a les parets de casa seva. A conseqüència d’aquests sorolls un
membre de la família es va aixecar, va encendre el llum i va
observar com els calaixos s’obrien sols i queien a terra amb gran
virulència.
El
dia següent, la nit del 11 de febrer, els sorolls van reprendre amb
malignitat i llavors el propietari del pis es va presenciar a la
caserna de la Guàrdia Urbana per denunciar els fets.
Al
voltant de les set de la tarda del 12 de febrer, el veïnat va sortir
precipitadament al carrer perquè el fenomen va reprendre amb més
intensitat. Una cadira del menjador va caure dues vegades a terra i
es va tornar a aixecar sense que ningú la toqués, una forquilla va
incidir als peus d’un membre de la família i una pluja de pedres
va caure al pati de l’edifici.
Coneixem
tots aquests fenòmens gràcies a la denúncia que va fer el
propietari a la policia i també perquè la premsa de l’època es
va interessar molt en aquest cas.
Molts
testimonis, alguns dels quals van ser narrats pels mateixos veïns,
van explicar a la policia que sovint havien observat ombres blanques
creuant el passadís i cadires i rellotges que es movien sense ajuda
de ningú. Aviat la gent va relacionar el fenomen amb
l’espiritisme (molt
famós en l’època).
És
important explicar que un membre de la família, el més jove dels
fills d’Enric Montroig, estava molt malalt. I faig incisió en
aquets detall perquè segons assenyalen alguns parapsicòlegs, molts
d’aquests fenòmens són provocats per la presència d’aquests
joves o adolescents al lloc dels fets. Segons expliquen, es tracta
d’un mecanisme psíquic desconegut que provoca aquests fenòmens
estanys.
Tot
va acabar quan els Montroig i alguns inquilins de l’edifici van
decidir mudar-se a una altra banda.
PLAÇA
DE LA VILA 7 CARRER SANT DOMÈNECH
Banys
públics
LA
VAMPIRA DE BARCELONA
Enriqueta
Martí va arribar a Barcelona de jove. Tenia una obsesió en anar als
prostíbuls cosa que va seguir fent després de casada. El seu
matrimoni va durar poc però van fer diferents reconciliacions fins
arribar a la separació definitiva.
Al
1909 va ser detinguda en el seu pis del carrer Minerva, 6 (Barri de
Gràcia) acusada de regentar un bordell on ofria nens que feia passar
per als seus fills, els prostituïa i després els matava.
A
part de proxeneta feia de curandera i utilitzava uns productes que
fabricava ella mateixa amb els ossos i la sang dels nens que robava i
matava, que tan podien ser de mesos com fins a 9 anys. La gent de
classe alta pagava molts diners per als seus remeis. Es diu que
possiblement va ser l'assassina més mortífera que hi ha haguta a
Espanya. Al final la policia va descobrir el que estava fent, la van
empressonar i les mateixes recluses la van matar a la pressó
CENTRE
ESPIRITISTA DE GRÀCIA, REVISTA LA BUENA NUEVA
Carrer
Montseny/carrer de l'Or. Cercle Espiritiste de Gràcia "La Buena
Nueva"
Plaça
del Sol/carrer del Canó. Espiritisme continuació: Amalia Domingo
Soler, Editorial Espirita, Revista "La luz del porvenir"
LES
TRES DONES DE LA GRÀCIA REVOLUCIONÀRIA
Amalia
Domingo Soler (1835-1909) primera directora de la revista
Lliure
pensadora i espiritista nascuda a Sevilla el 10 de novembre de 1835 i
morta –desencarnada en llenguatge espiritista—el 29 d’abril de
1909, el 20 de juliol de 1876 s’instal.la a Gràcia, acollida
per la família de Lluís Torrens, membre de l’entitat espiritista
“Cercle La Buena Nueva”.
A
la seva llar del carrer Torrijos li cedeixen una habitació i
l’alimenten a canvi que escrigui sobre les seves doctrines. El 22
de maig de 1879 apareix, en el marc de “La Buena Nueva”, el
primer número de la revista La Luz del Porvenir, amb redacció a la
plaça del Sol cantonada carrer Canó i de la qual Amalia
Domingo n’esdevé primera directora. Es publica fins al 1899,
reapareixent més endavant com a òrgan de la “Federación Espírita
Española” i editant-se fins al 1936.
Considerada
com la divulgadora de l’espiritisme més coneguda de tot l’estat
espanyol, els seus textos eren llegits i reclamats des de diversos
indrets d’Europa i Amèrica del Sud
Teresa
Claramunt i Creus (1862-1931)
Treballadora
del tèxtil i anarco-feminista nascuda a Sabadell el 4 de juny de
1862.
A
principis de l’any 1891 s’instal.la a Gràcia. El 1896. El 7 de
juny d’aquell any esclata una bomba al pas de la processó de
Corpus pel carrer Canvis Nous de Barcelona, atemptat que causa 12
morts i uns 35 ferits. Com a conseqüència d’aquest fet, Claramunt
i el seu company són detinguts i jutjats, juntament amb altres
anarquistes, en l’anomenat procés de Montjuïc.
Se
li conmuta la pena de mort per la de desterrament.
Col.labora
amb Amalia Domingo Soler en el Cercle Espiritista “La Buena Nueva”
de Gràcia. L’any 1902, juntament amb el seu company Leopoldo
Bonafulla, funda el periòdic El Productor, i col.labora també a
publicacions com La Anarquía o La Tramontana. Detinguda de nou amb
motiu dels fets de la Setmana Tràgica el 1909, se l’obliga a
traslladar-se a viure a Saragossa. Propagandista i activista de
primera fila de les idees anarquistes, l’any 1905 escriu el llibret
de 16 pàgines “La mujer. Consideraciones generales sobre su estado
ante las prerrogativas del hombre”, en el qual reivindica el dret
de les dones a participar en la vida social, política i
econòmica.
Ma.
Ángeles López de Ayala Molero (1856-1926)
Republicana,
maçona, lliurepensadora i feminista nascuda a Sevilla el 21 de
setembre de 1856. Procedent de la classe alta, era neboda d’Adelardo
López de Ayala, dramaturg i polític que fou ministre del govern
espanyol, president del congrés dels Diputats i redactor del
Manifest de la Revolució de 1868.
Empresonada
per campanyes antimonàrquiques i a favor de la llibertat de
consciència, ja casada i visquent a Santander, la seva casa és
incendiada. Des del 17 d’agost de 1888 és membre del “Gran
Oriente Nacional de España” i, ja a Barcelona, de la lògia “La
Constancia”. L’any 1898 funda i presideix a Gràcia la “Sociedad
Progresiva Femenina”, que tingué la seva seu al
carrer
Sèneca, 2 i, posteriorment, a Torrijos, 7.
Agrupava
fonamentalment dones de l’esmentada lògia“La Constancia” i
dugué a terme una intensa activitat fins l’any 1920, denunciant la
situació d’explotació de la dona en particular i del poble en
general
Tant
López de Ayala, com Amalia Domingo, com Teresa Claramunt –les tres
vinculades a la vila de Gràcia— formaren part de la primera
societat feminista de Catalunya, la “Sociedad Autónoma de Mujeres”
(1889-1892).